Aquest cap de setmana hem viscut la nostra primera tramuntana a casa. Quan ho veus a la tele penses, hostris, quina ventada, però quan estàs al llit i la sents bufar, flipes bastant. Divendres al vespre bufava de valent, i tota la nit es va sentir la remor, semblen com si estiguessis al costat del mar i t'encisa una mica. Dissabte al matí vam veure alguns desgavells que havia fet. Cables de telèfon caiguts, els contenidors al mig del carrer... fins i tot els coloms estaven amagats, doncs ja em diràs qui té nassos de posar-se a volar amb aquest vent, vam veure alguns ocells valents intentant-ho i feien una peneeeeeeta. Però diuen que una imatge val més que mil paraules, així que aquí teniu:
dimarts, març 13, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Realment el que vam veure i sentir va ser una opertura Wagneriana interpretada per la Natura.
Bravo, bravíssimo :-)
Quina casualitat! La família de ma mare rep el malnom de “filadora” ja que els meus avantpassats foren els primers que vingueren a treballar al poble com a obrers del tèxtil. Ací ja ningú no fila. Jo em dedique a teixir les hores lliures amb paraules. Però porte amb molta dignitat aquest malnom. Bé, m’ha fet gràcia descobrir que hi ha “filadores” reivindicant-se a la xarxa. Salut!
espectacular :-)))
No imagines com xiula de fort fins que no ho vius. Al·lucinant!
Publica un comentari